El mite de la caverna

El gran filòsof Plató va ser el creador del mite de la caverna (Llibre VII de “La República). Amb aquesta al·legoria ens explica l’existència de dos mons: el de les aparences, el qual percebem amb els nostres sentits, i el de les idees, al qual només podem arribar mitjançant la raó. De la mateixa manera, en les societats contemporànies de la informació també hi ha més d’un món o, millor dit, més d’una veritat. Tot dependrà del costat del prisma que utilitzem per a mirar-ho.

En una societat de la informació com la nostra, els mitjans de comunicació influeixen de manera directa en el dia a dia dels individus. Aquesta influència arriba a transformar la societat en general; cultura, economia, creences, etc. Però també ens afecta individualment, condicionant i determinant la nostra manera de comportar-nos, de relacionar-nos amb la resta de la comunitat, estipulant el que és correcte o incorrecte o, fins i tot, el que ens agrada. És a dir, influeix en la nostra manera de percebre i interpretar la realitat que ens envolta.

Si ens deixem arrossegar per les opinions condicionades de les masses, mai serem el que realment volem ser. El veritable perill de la manipulació mediàtica és que les persones manipulades no són conscients d’aquest fet. És per això que aprendre a llegir entre línies, a seleccionar la informació i a contrastar-la degudament és bàsic per a no caure en el pou de la ignorància. Només així podrem arribar al que Immanuel Kant va definir com “la majoria d’edat”. És a dir, a no deixar que siguin els altres els que pensin per nosaltres i, alhora, a ser capaços d’utilitzar el nostre intel·lecte sense caure en el parany de l’egocentrisme.

Anàlisi lexicomètric d’un blog

Per a realitzar aquest anàlisi lexicomètric he utilitzat el programa AntConc i he triat un blog de caire polític, concretament el “Bloc de Pirates de Catalunya”: http://pirata.cat/bloc/#cast. El Partit Pirata és un partit polític que té com a proposta el lliure accés de tots els ciutadans a la cultura. Es lluita per aconseguir que no sigui un delicte l’intercanvi de bens culturals, així com redefinir el concepte de “propietat intel·lectual” de manera que es pugui compatibilitzar el dret d’autor amb un veritable accés universal a la cultura. Per a més informació: http://partidopirata.es/inicio/.

L’anàlisi lexicomètric l’he centrat en quatre entrades del citat blog. Tot i que són d’autors diferents, totes fan referència a la consulta popular que es va celebrar a Catalunya el passat 9 de novembre de 2014. Cada autor defensa una posició diferent, així trobem una opinió que defensa el SI+SI, una altra que defensa el NO, una altra que defensa el SI+NO, i una última que defensa el NO+SI (vot nul). Un cop seleccionats els quatre textos, he passat el contingut a un format compatible amb el programa AntConc. Després he adjuntat els quatre fitxers i el programa a realitzat un primer anàlisi.

1

Aquesta és la captura de pantalla del primer anàlisi.

Després d’això, he filtrat els textos per eliminar les anomenades “paraules buides”, és a dir, totes aquelles paraules, com per exemple els articles, adverbis etc. que apareixen molt sovint en un escrit però que no tenen significat lèxic.

Després, m’he centrat en les concordances. Amb aquest anàlisi podem veure en quins contextos apareix la paraula seleccionada.

2

Aquesta captura de pantalla mostra la concordança de la paraula “Catalunya”.

3

En aquesta captura de pantalla podem veure una representació tipus “codi de barres”. S’utilitza per a veure quins arxius contenen la paraula buscada i com es distribueix per aquests.

A la següent tabula podem observar l’aparició de les paraules més rellevants i la freqüència amb la qual apareixen. És curiós observar com la paraula més repetida és “No”, tot i que els quatre textos són a favor d’anar a votar.

PARAULA POSICIÓ FREQÜÈNCIA
No 1 90
Estat 2 26
Catalunya 6 17
Govern 15 18
Independència 16 14
Votar 21 7
Espanya 27 6
Llengua 31 6
Estatut 42 5
Parlament 43 5
Constitució 55 4
Consulta 56 4
Democràcia 59 4
Eleccions 62 4
Autodeterminació 83 3
Corruptes 87 3
Cultura 90 3
Federalista 100 3
Generalitat 102 3
Llibertat 109 3

I fins aquí el meu anàlisi lexicomètric d’un blog. Un autèntic repte del que espero continuar aprenent més endavant, quan finalitzi el semestre universitari i pugui dedicar-li més temps.

El racisme cultural: una conseqüència del sentiment d’identitat

Una conseqüència directa que es deriva dels sentiments d’identitat, ja siguin aquests nacionalistes, religiosos, esportius o de qualsevol altre índole, és la creació del que es coneix com a “racisme cultural”. El racisme cultural és una ideologia d’exclusió col·lectiva basada en la idea de l’“altre” com a estranger. Molta gent encara creu, ho manifesti o no, en la superioritat d’unes cultures sobre unes altres. L’única diferència és que ja no és políticament correcte parlar de racisme ètnic, ara, el que està de moda, és el racisme cultural.

Mentre que el racisme clàssic postula la diferència racial entre persones i una jerarquia entre les races, el fonamentalisme cultural, tot i proclamar la igualtat de tots els éssers humans com a posseïdors de cultures igualment respectables, té una tendència natural a l’etnocentrisme i a la xenofòbia, perquè considera conflictiva la convivència entre cultures diferents.

És a dir, el racisme cultural també és racisme en el sentit estricte de la paraula perquè, encara que no fonamenti la discriminació en la biologia, ho fa al pensar que l’etnocentrisme és natural, lògic i, per tant, és l’“altre” qui s’ha d’integrar. El racisme biològic demanava puresa de sang; el cultural, papers. La cultura s’ha convertit en un substitut de la raça.

Malauradament, les persones, en sentir-se identificades amb un grup concret, solen adherir-se (de manera conscient o inconscient) al racisme cultural. Per això, es mitifiquen les diferències, s’estereotipa als individus i es posen fronteres. Tristament, les persones s’identifiquen més amb esdeveniments històrics dels quals no van ser partícips que amb la realitat social en la qual viuen. Personalment, crec que cal anar amb compte a l’hora de sentir-nos identificats amb una cultura determinada. Potser aquest sentiment no sigui ni tan real ni tan important com a molts els agradaria creure.

Albert Einstein

Els nacionalismes com a font d’identitat

Nacionalismo

Es podria definir el terme nacionalització com un procés social pel qual un col·lectiu determinat acaba acceptant, de manera més o menys explícita, la consciència de pertinença a una comunitat. Aquest procés implica una integració política, cultural, lingüística i ideològica, així com la identificació amb el discurs històric i els símbols (himnes, banderes, etc.) que s’hagin creat. Com diria Manuel Castells, els nacionalismes actuen com a mitjà creador d’identitats.

Les nacions no existeixen per elles mateixes, només existeixen en la mesura que hi ha una massa suficient de persones que creu en elles. Això no vol dir pas que siguin irreals o inexistents, simplement que són un fenomen de consciència col·lectiva.

Com a creació col·lectiva, els nacionalismes són immersos en un procés de canvi constant per adaptar-se a les noves necessitats de la societat on es desenvolupen. Per això, és important tenir en compte que no hi ha un únic tipus de nacionalisme: no té res a veure el nacionalisme burgès del segle XIX amb el nacionalisme que va estimular les lluites d’alliberament nacional de les colònies o amb el nacionalisme ideològic dels moviments feixistes. El reduccionisme de posar-los tots en el mateix sac només ens porta a no entendre res.

D’altra banda, una idea força estesa és que el sentiment nacional és unívoc i afecta a tothom de la mateixa manera. Però realment és una determinada classe social, a través dels partits polítics o dels seus líders, els que formulen ideològicament el fet nacional, de manera que els interessos d’aquesta classe són presentats com els interessos de la nació. En un món globalitzat com el nostre, un empresari català que viu a Barcelona té més coses en comú amb un empresari nord-americà que viu a Nova York que amb un pagès català de l’Alta Ribagorça. És a dir, tenim més coses en comú amb ciutadans d’altres nacions que no pas amb els nostres “compatriotes”.

El fonamentalisme religiós com a font d’identitat

Encara que la doctrina filosòfica d’una religió tingui els seus fonaments en principis lloables de justícia i igualtat, des del mateix moment en que hom vol imposar als demés els seus ideals, es tergiversa el veritable missatge que té implícit. No és difícil mostrar, amb abundants exemples, que una de les propensions humanes més universals és violar la llibertat de pensament o d’acció dels demés, per imposar sobre la resta el que hom considera correcte. Aquest és el fonament de totes les persecucions religioses, creure que Déu no sols abomina l’acte del no creient, sinó que ens consideraria culpables a nosaltres mateixos si no féssim res per impedir-ho.

Podríem posar nombrosos exemples que tenen com a rerefons la intolerància religiosa: pensem en els cristians que ataquen les clíniques abortives, en els jueus que van recolzar l’assassinat del seu primer ministre Yitshac Rabbín perquè volien trencar les negociacions de pau amb Palestina o en els musulmans que van festejar la caiguda de les torres bessones de Nova York. És a dir, el fonamentalisme religiós no entén de fronteres i és present a totes les societats.

Segons el sociòleg Manuel Castells, això succeeix perquè el veritable rerefons del fonamentalisme no és la necessitat de creure en Déu, sinó la necessitat de construir un sentiment d’identitat en la societat xarxa. És a dir, tota persona, sigui quina sigui la seva religió o ideologia, es pot convertir en un fonamentalista si considera que s’està coartant la seva llibertat o veu perillar la seva forma de viure.

Per això, no hauríem de caure en l’error d’estereotipar als fonamentalistes. A tots no se’ls pot etiquetar de sociòpates ni d’individus amb trastorns de la personalitat. Ans al contrari, solen ser ciutadans amb un comportament del tot normal segons els paràmetres establerts per la seva societat. Quan una persona se sent ofesa o desesperada pot actuar de forma imprevisible o irracional segons el judici d’un tercer. El que per a uns és un acte terrorista per a uns altres pot ser un acte heroic. Aquesta consideració dependrà de la societat que ho jutgi.

Així doncs, el veritable problema no està en la religió, sinó en les carències educatives d’una majoria i en els interessos econòmics d’una minoria. El terrorisme no se solucionarà mai utilitzant la força ni la coacció política. Sota el meu parer, l’única eina capaç d’eradicar l’odi que impregna als radicals és l’educació. En paraules de Simón Bolívar:

“Un pueblo ignorante es un instrumento ciego de su propia destrucción; […] la inexperiencia de hombres ajenos de todo conocimiento político, económico o civil; adoptan como realidades las que son puras ilusiones; toman la licencia por la libertad, la traición por el patriotismo, la venganza por la justicia”.

Aquesta solució no és, ni fàcil ni ràpida, ja que es necessita més d’una generació per començar a veure els resultats. Però tal i com es presenta el futur, i tenint en compte la ineficàcia de les bones intencions i del diàleg (això només serveix quan dues parts enfrontades volen arribar a un acord, però mai quan s’odien a mort) només queda l’educació com a garantia de futur.

fundamentalismo

El blog com a eina hipertextual d’informació

L’eclosió del fenomen blog tal i com el coneixem avui dia només s’explica gràcies a l’ús d’eines que permeten la publicació automàtica de posts, de manera ràpida, senzilla i gratuïta. Aquestes eines permeten que ja no calgui tenir coneixements especialitzats, essent només necessaris coneixements d’internet a nivell d’usuari. Així mateix, a internet hi ha moltes guies d’utilització que serveixen d’ajuda alhora de crear i personalitzar un blog. S’obre, per tant, la possibilitat de publicació a qualsevol persona amb coneixements bàsics d’informàtica.

El fet de tractar-se d’interfícies web i no de programes instal·lats en un aparell concret, permet que els blogs puguin ser actualitzats des de qualsevol ordinador amb accés a la xarxa. Fins i tot, n’hi ha que poden ser actualitzats per correu electrònic, o via telèfon mòbil o d’altres dispositius similars. És possible doncs, realitzar entrades on es comenta en temps real el que està succeint.

L’ordenació de les entrades en un blog sempre és per ordre cronològic invers. D’aquesta manera, la part principal de la plana d’accés és ocupada pel contingut publicat més recentment, prioritzant l’actualització per sobre del contingut. D’altra banda, sol ser habitual que els seguidors d’un blog participin activament mitjançant els seus comentaris i opinant sobre el que es publica.

La possibilitat d’estructurar el blog afegint imatges o vídeos el fa més atractiu i pot servir com a complement a la informació escrita. Però potser el seu major potencial sigui la seva hipertextualitat inherent. L’ús d’hipervincles, a més de permetre una gran fluïdesa de comunicació, ofereix la possibilitat de contrastar i/o ampliar la informació en altres pàgines d’internet.

Tanmateix, malgrat la facilitat per vincular planes entre sí, moltes vegades aquesta potencialitat no és explotada plenament en la web convencional, més lligada a interessos comercials que busquen l’efecte contrari. D’aquí la gran virtut d’un blog, que el pot crear qualsevol ciutadà anònim, sense lligams polítics ni econòmics.

Blog

El llenguatge com a creador de pensament

Durant molt de temps, en les ciències humanes només es treballava sota el prisma de l’objectivitat i la universalitat. Però amb l’arribada del coneixement en xarxa, disciplines com la psicologia, la sociologia o la lingüística, han hagut d’adaptar-se a la nova realitat de les societats de la informació per a poder desenvolupar de manera més efectiva els seus camps d’estudi. Una nova realitat que és conscient de com el llenguatge crea, condiciona i limita, no sols el pensament individual, sinó també el conjunt de la societat.

En aquest sentit, el llenguatge o, en altres paraules, la manera socialment establida de transmetre informació (avui dia l’hipertext) és el que dóna sentit a la realitat en la qual vivim. Una realitat que no és igual per a tothom, perquè la realitat només és una construcció de la nostra ment, una creació imaginària que tracta d’interpretar el que succeeix al seu voltant. Lingüistes de la talla d’Edward Sapir o de Benjamin Lee Whorf, es van pronunciar en aquest sentit quan van establir que les llengües són creacions socials que s’adapten als interessos, vivències i preocupacions de les societats on es desenvolupen. En altres paraules, el que percebem (i el que interpretem d’allò que percebem) està condicionat i limitat per la nostra cultura.

Gràcies a la revolució lingüística que ha suposat l’hipertext, avui dia som conscients de l’absència de veritats universals, de l’existència d’un món en el qual es poden aplicar dues (o més) regles diferents a la mateixa argumentació. És a dir, els nous sistemes de valors que s’han creat en les societats del coneixement, han transformat la nostra manera de percebre, processar i transmetre la informació que rebem. Així doncs, podríem afirmar que no som éssers individuals, aïllats del món que ens envolta, sinó que som la conseqüència d’aquest nou sistema de valors, el qual determina la nostra manera de fer i pensar.

Actualment estem vivint en el que podríem anomenar “la globalització de les societats del coneixement”. Com a conseqüència d’aquesta nova realitat social, s’han anat creant nous models culturals, nous sistemes de llegir i escriure, nous valors, noves significacions, noves identitats. En definitiva, noves subjectivitats i, per tant, noves maneres de pensar. Certament, l´ordinador ha transformat els discursos socials, creant nous gèneres que impliquen diferents estratègies d´intercanvi d´informació, producció, comprensió i lectura de textos. Internet és una revolució, però és una revolució lingüística, perquè l´escriptura és la base del sistema social en les societats occidentals contemporànies. 

Pensamiento y lenguaje

La literatura hipertextual

La literatura hipertextual no s’ha de confondre amb els llibres digitals. Aquests últims poden tenir la seva versió en paper, mentre que la literatura hipertextual no es podria reproduir fora del format digital, ja que per a ser hipertextual necessita de nodes que connectin el text que s’està llegint amb altres textos.

La literatura hipertextual no deixa de ser una evolució del llibre imprès, però que es tracti d’una evolució no vol dir que aquest tipus de literatura s’hagi d’enfrontar amb la tradicional ni que aquesta hagi de desaparèixer. Cada plataforma té les seves característiques i possibilitats inherents i només hauria de ser potestat de cada lector decidir quina utilitzar o com combinar-les.  Personalment, crec que oposar la literatura hipertextual al llibre imprès (o a l’inrevés) seria un error.

Les obres hipertextuals permeten al lector triar entre diferents opcions, variant el desenvolupament de la història a mesura que aquesta va avançant en funció dels interessos de cada lector. La historia té un principi, però podria haver més d’un final o, fins i tot, no tenir-lo. Hi ha obres que ens demanen el nostre nom per incorporar-lo a les frases que després aniran sorgint. És a dir, no ens deixa ser simples espectadors anònims, observant l’obra des de la intimitat de l’altra banda de la pantalla, sinó que ens hi vol involucrar, implicar. En altres paraules, l’internauta es converteix en el veritable protagonista de la història.

Un dels avantatges que té la literatura hipertextual és que pot fer servir les gairebé infinites possibilitats de les noves tecnologies per a enriquir la narració. Es poden incorporar imatges, vídeos o música, així com canviar el tipus de lletra, la seva mida o el seu color, per incidir de manera diferent en funció del que se’ns vulgui transmetre en un passatge determinat. Per fer possible aquesta interacció, l’autor ha de realitzar una obra amb una estructura semblant a la d’un arbre, amb un tronc principal que després es va ramificant en diferents branques.

Utilitzant paraules del doctor Joan Campàs:

L’ús de la barra d’eines, la velocitat d’accés, la tipologia gràfica, l’adreçar-se a l’interactor, la barreja de móns reals amb móns virtuals, el recurs de l’oralitat, la interacció participativa i dialògica amb l’internauta, els enllaços evidents i els amagats, la concentració a l’inici de les claus de la narració, els diversos itineraris i punts de vista i la possibilitat de tornar enrere i agafar un altre itinerari, la contribució de les eleccions al desenvolupament dels fets, les segones oportunitats… són alguns components de la web-literarietat”.

La literatura hipertextual ens permet trencar amb alguns aspectes negatius de la cultura impresa, com per exemple l’autoritarisme de certes editorials que, preocupant-se només del benefici econòmic, decideixen què, com i quan publicar una obra.

Tanmateix, també és cert que, tot i el gran potencial de la literatura hipertextual, aquesta no acaba d’integrar-se entre les preferències de la majoria de lectors, els quals continuen consumint majoritàriament literatura en format paper. De fet, hi ha més bibliografia que parla de la literatura hipertextual que no pas obres hipertextuals.

Com a curiositat, val a dir que en format paper també podem trobar obres literàries que no són lineals, on el lector també participa de manera activa en el desenvolupament de la historia. M’estic referint als popularment coneguts com a “llibre-jocs”. Aquests llibres, que es van posar de moda en la dècada dels vuitanta, no es llegien de principi a fi, sinó que la lectura et portava per les diferents pàgines, endavant i enrere, fins arribar a un final que no sempre era el mateix.

Librojuego